.

.

diumenge, 21 de febrer del 2016

Sabadell, 21 de febrer de 2016

Dels bocins en farem un tot.


No he trobat millor frase per a definir la darrera aventura de Voliana Edicions: Volianes de paper. Un llibre deliciosament recosit a partir de textos dels diferents autors que hem tingut la sort de veure els nostres escrits publicats sota el seu segell.

Un llibre especial. Aneu a la vostra llibreria a partir del 1 de març, demaneu-ne un exemplar, fullegeu-lo i jugueu.

Trieu un, dos, tres o quatre textos i llegiu-los en veu alta, o millor que us els llegeixin, perquè Volianes de paper està pensat per jugar als dictats amb qui et vingui de gust i on et vingui de gust, no només a les escoles.

Trieu cinc, sis o set textos, perquè hi ha de tot i per a tothom. Rere els pròlegs signats per Màrius Serra i Jenny Suk, a Volianes de paper trobareu un bon recull de novel·les, contes, teatre, assaig i memòria, i poesia.

Trieu vuit, nou o deu textos i descobrireu un colorit mosaic d'autors que no us deixaran indiferents. I jo tinc la sort de contribuir-hi amb dos paràgrafs de Tragí de Secrets curosament triats tot pensant amb vosaltres.


Trieu onze, dotze o tretze textos per jugar i gaudir dels bocins amb els quals Voliana Edicions n'ha fet un tot: Volianes de paper.

dissabte, 27 de desembre del 2014

Crònica de la presentació de la novel·la a la Biblioteca de F. Alonso i Orfila

18 de desembre de 2014. Sentmenat.


A vegades alguns regals arriben abans de Nadal. Solen ser obsequis especials que no poden esperar ni tan sols uns dies més. Amb un d'aquests em varen sorprendre a la Biblioteca de Sentmenat F. Alfonso i Orfila, on vaig intentar presentar Tragí de secrets. I dic “intentar” perquè ja en els minuts previs vaig adonar-me que no seria una presentació de les habituals. M'ho va insinuar l'Encarna qui, als seus 91 anys, venia disposada a passar una bona estona i reviure algun detall de la seva joventut. I com ella, moltes de les persones que van anar omplint les butaques que la Núria, fantàstica i apassionada amfitriona, havia disposat per la sala.


El següent toc de singularitat el varen donar, precisament, les campanes de Sant Menna que, tal com es repeteix dins les pàgines de Tragí de secrets.  sonaven per avisar de quelcom rellevant. Eren les 7 de la tarda i enunciaven l'inici de la presentació. En aquest cas, una agradable conversa al voltant de la novel·la i del temps en el qual s'ubica l'argument, ara fa 200 anys.

Fou interessant parlar de com Sentmenat va viure la Guerra del Francès -més benèvola amb ells que amb moltes poblacions del voltant- i l'allistament dels homes de la vila al sometent del Vallès, la seva participació en l'abatiment dels assetjats a Girona i a la victòria damunt els francesos a Ca'n Argelaguet de Sabadell.

Però el més divertit fou recordar mots, feines i costums que esquitxen les pàgines de Tragí de secrets,  i que alguns assistents, com l'Encarna, havien viscut. Amb la imaginació que donen els records d'infantesa, ens varem veure asseguts a una tartana traginant les nostres coses dins un senatxo o en una bossa xarpellera, etzibant els animals amb les xurriaques per camins farcits de pedruscalls i vials empedrats amb llambordes, per arribar-nos a un vinyar preparats per a veremar amb el falçó -o façó, algú recordava-, abrigats amb un bon gec.

I de nou les campanes ens varen recordar que se'ns acabava l'estona. Quina llàstima! Els regals que arriben abans de Nadal a vegades són els més gratificant, no trobeu?


dilluns, 30 de juny del 2014

Desmitificant la llegenda de Sant Jordi (part II): El drac és invisible!

Vet aquí un gat, vet aquí un gos i resulta que aquella història que vaig publicar per Sant Jordi no s’ha fos! Pretenia oblidar-me del drac fins el proper abril, i ara resulta que el molt punyeter no ens havia arribat a deixar!

Fa unes setmanes va arribar un missatge de la cort reial que, pam més pam menys, venia a alertar que el drac havia reaparegut a palau i rondava de nou la reina. Com podia ser? Si jo mateix el vaig estar buscant per diversos indrets, fins i tot havia preguntat a comerciants, vilatans i cavallers, però ningú l’havia vist! Això que és un animal gros (sobretot quan obre les ales), lleig (impossible que ningú no l’hagués assenyalat), cridaner (tanta escata verdosa i marronosa esquitxa contínuament espurnes de llum), i pudent (l’alè olora que tomba d’esquenes, especialment després de vomitar foc). Bé, tot plegat és un suposar, perquè a hores d’ara totes les referències al drac són als contes i no hi ha cap testimoni que en doni fe.

No quedava altre remei que anar a palau. Vaig recollir de l’armari la capa i una llança. En qüestió de minuts la princesa, les altres princeses. els altres cavallers i jo ens reuníem amb els monarques. Eren a la seva cambra, la cambra reial, on la reina descansava amb un posat lànguid però vital alhora. Quedava ben clar: el drac s’havia encapritxat de la reina. De Sant Jordi ençà devia restar amagat, sense deixar-se descobrir, fins a trobar l’instant propici per a llançar per sorpresa una bafarada fètida i apropiar-se d’una nova presa. I ningú se n’havia adonat!

Acompanyat de la princesa vaig visitar la biblioteca reial on fullejàrem les mil històries sobre dracs que s’han escrit, i rellegírem el capítol sencer “Entenent la psicologia del drac”, del “Manual del bon cavaller entestat en vèncer el drac inoportú” –gairebé me’l sabia de memòria–, però no trobàvem el desllorigador: on s’havia ficat, l’animal? com s’ho havia fet? Potser si parlàvem de nou amb els reis...

Reunits en consell familiar, escoltarem la reina amb deteniment. Va xiuxiuejar unes paraules, poques però suficients, clares i directes, tristoies però plenes de fermesa, en un to plàcid a penes torbat. Entès i comprès sense dubtes!

A continuació vaig desar la llança amb la capa perquè no em faria falta, i tampoc reprendria la persecució del drac perquè no enxamparíem aquell ferotge animal gros i pudent. No calia. Sempre l'havia rondat sense deixar-se veure, completament invisible. De fet, havia estat allà i a molts altres indrets a la vegada, escampant la seva bafarada verinosa que mica a mica es menjava les víctimes. I el més dolorós era que no hi podíem fer res!

Ep! Qui diu que no? I tant que sí! El consell familiar va concloure que lluitar no significava vèncer el drac, sinó no permetre-li gaudir de la victòria. Li amargaríem fins a convertir-la en una missió difícil, feixuga i ingrata. Nosaltres i no pas ell assaboriríem el temps futur, no hi tenia dret. Convertiríem cada hora en un dia, cada setmana en un any, i en comptes de sumar aniversaris acumularíem estones de vida, de bona companyia, de feliç convivència, i ens regalaríem allò que el drac mai tindria.

I així faríem abans d’ahir, ahir, avui, demà... Vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest conte encara no ha acabat.

dijous, 24 d’abril del 2014

Desmitificant la llegenda de Sant Jordi

23 d'abril de 2014, Sant Jordi.

Aquest Sant Jordi havia de ser especial; m'havia llevat amb la idea de comprovar què hi havia de cert en la llegenda que inspira la diada. Jo no he cregut mai en les llegendes tret d'aquella que conta com un marrec va espantar els soldats francesos de Napoleó, a cop de repic de timbal, enmig de les agulles pètries de Montserrat al Bruc, fa tot just uns dos-cents anys. Una cadena de situacions molt especials m'havien dut a preparar-me per viure aquest vint-i-tres d'abril des d'una posició completament diferent, i ho aprofitaria.

Heus ací que de bon matí vaig agafar la meva llança i, acompanyat de la princesa, ens arribarem a Barcelona on retrobaríem els reis. M'havien dit que potser toparíem amb el drac, un animal ferotge del qual es sospitava que aleshores rondava la reina i amenaçava a menjar-se-la. I no m'agradava la idea, gens ni mica. Sortosament, en arribar a l'estança on senyorejaven els monarques, constatàrem que el drac era menys malvat del que pensàvem i que no es cruspiria sa graciosa majestat. Més tranquils, continuàrem el camí.

En uns minuts la princesa i jo arribàvem al campament aixecat per Espai Literari al barri de Gràcia, on rellevaria al cavaller encarregat de guardar la plaça fins aleshores. Hi vaig plantar la llança pendent del drac mentre garlàvem amb els mercaders Aureli i Imma, i saludàvem els vilatans que s'aturaven a la parada. Ni un senyal del drac. Potser havia preferit fer de les seves per la plana del Vallès.

A la tarda, mentre la princesa se'n tornava al costat dels reis, jo em vaig penjar el farcell a l'espatlla i vaig fer via a Sabadell. Em reuniria amb altres cavallers a la plaça del Mercat Central, on plantaríem les nostres llances i vigilaríem l'arribada del drac. Alguns d'ells també havien voltat altres terres i enlloc havien trobat cap rastre del monstre.

Quan el sol havia allargat les ombres, la plaça es va animar i una fantàstica gentada anà omplint les parades que diferents mercaders havien establert al voltant del mercat. Feia goig veure aquell formiguer i observar les expressions d'alegria en tants rostres relaxats, tot i les cues que indefectiblement havien de fer per aconseguir algun dels preuats tresors posats a la venda.

Aviat curiosos, coneguts, amics i família s'acostaren on els cavallers ens manteníem a l'aguait. Moltes salutacions cordials, converses amables, rialles divertides, algunes dedicatòries escrites de tot cor, però ni rastre del drac. M'havia equivocat de població? Cap missatger esmentava res d'un animal ferotge a altres indrets del Principat. Seria la demostració que esmicolava la llegenda?

En caure la nit el drac no havia aparegut i, com que segurament ja no el veuria, vaig bescanviar la llança per una rosa vellutada, i vaig enfilar el camí a casa. M'esperaven la princesa, la petita princesa i el petit cavaller amb un plat de pa amb tomàquet per a sopar -ara no recordo si la llegenda esmenta el pa amb tomàquet-, i refer les forces.

M'havia quedat ben clar que ja no em puc creure més aquesta llegenda. Havia estat amb els reis, passejat amb la princesa, reunit amb comerciants, conversat amb un munt de vilatans, i ajuntat amb altres cavallers, tots amb les llances apunt pendents de si caçàvem el drac. I res de res, era obvi que la seva existència era impensable i absurda, com totes les llegendes.

Vaig endreçar la capa a l'armari on guardo les altres llances de recanvi, i em vaig ficar al llit. Potser d'aquí a un any em tornen els dubtes al voltant del drac i la rosa, i em torno a abocar en l'aventura de buscar-lo. L'experiència s'ho val i la llegenda, també. Vet aquí un gat, vet aquí un gos...

diumenge, 6 d’abril del 2014

Crònica de la presentació de la novel·la a la llibreria Abacus

2 d'abril de 2014. Llibreria Abacus, Sabadell.

La llibreria Abacus de Sabadell és l'estació on ens vam aturar per presentar Tragí de secrets. Millor dit, és on ens vam atrevir a presentar la novel·la. Perquè d'això va anar bona part de la xerrada: dels atrevits.


Vam parlar de com jo, l'autor, em vaig atrevir a escriure quan inicialment no era la meva intenció ja que només buscava respostes a la inesgotable curiositat mentre elaborava l'arbre genealògic familiar que ens va dur de Sabadell a Sarrià, l'any 1809. El segon atrevit, l'editor, que va apostar de nou per un autor novell i no se'n penedeix. Els següents -sí, en plural-, els llibreters que els agrada oferir un espai als seus prestatges i a les seves llibreries per fer arribar al públic llibres com Tragí de secrets.

Però buscàvem més agosarats, els més importants, aquells sense els quals de poc serveixen atreviments previs: els lectors. S'acosta Sant Jordi i de ben segur que a hores d'ara ja podríem fer un pronòstic de la llista de llibres i autors més venuts, i de poc ens equivocaríem. Segur que es mereixen ser on són, de motius i qualitat els en sobren, però els altres, els escriptors menys coneguts també oferim els nostres motius i la nostra qualitat als lectors que s'atreveixin a descobrir-nos.

I a ells els esperem el proper 23 d'abril. No sé si signarem gaires llibres, però de ben segur que oferirem conversa. És un dels avantatges de ser un autor menys conegut: no hem d'entrar a cap llista de vendes, podem xerrar del nostre llibre alhora que dels gustos de qui s'atreveix a deixar-se sorprendre. Ets tu un d'aquests agosarats?

Tant si ho ets com si no, a la propera diada de Sant Jordi em podreu trobar a la parada que la Llibreria Espai Literari muntarà a la plaça Joanic de Barcelona (de les 13 h. a les 14 h.), i a la plaça del Mercat Central de Sabadell (de les 17 h. A les 20:30 h.). Acosta-t'hi i conversarem d'allò que tu vulguis. I si és amb Tragí de secrets a les mans, molt millor.

dissabte, 8 de març del 2014

Crònica de la presentació de la novel·la a Espai Literari

7 de març de 2014. Llibreria Espai Literari, Barcelona.

Creuant el pla de Barcelona, amb Tragí de secrets ens vam aturar al barri de Gràcia. L'estació era la Llibreria Espai Literari. L'Aureli, el cap d'estació, va transformar la llibreria per a una nova presentació, i ho vam aprofitar. Era una oportunitat d'or, perquè fou un luxe parlar de la novel·la a Barcelona, ciutat on transcorre bona part de la trama, i fer-ho a casa de l'Aureli, el llibreter que s'atreveix a recolzar els autors novells i les editorials petites.

I, formant part en aquest entorn, l'element més important:un públic deliciós que ens feu passar una estona incommensurable.
Sí, així va anar, sense exagerar.
Perquè no té preu organitzar una presentació de Tragí de secrets i que tothom ho passi tan bé amb independència del costat de la taula on s'asseia.


S'ho va passar bé en Jordi Solé Comardons, qui va encetar la conversa explicant la feina feta per Voliana Edicions, l'orgull d'impulsar projectes literaris d'autors menys coneguts, i la satisfacció de comprovar-ne els resultats, costosos però il·lusionadors. M'ho vaig passar bé jo, l'afortunat autor que sempre troba i guanya amics a cada presentació, amb els quals intenta compartir la seva experiència en la creació de Tragí de secrets, i els convida a divertir-se amb algunes de les anècdotes trobades mentre es documentava pel llibre. L'organitzador va confessar haver-s'ho passat bé en participar d'una presentació amb un toc diferenciador, com ell mateix va decidir orientar la llibreria. I el públic, molt participatiu, també s'ho va passar bé segons vam poder anar descobrint mentre avançaven els minuts i a l'estona de tertúlia que va seguir fins ben bé les 9 del vespre.

Una fantàstica vetllada en un espai ubicat a poc més de mitja hora d'aquell on fa 200 anys es va viure una escena dolorosa que un testimoni d'excepció, el frare Ramon Ferrer, va descriure així:

La horca estaba colocada en el espacio que media entre el lavadero, y el glacis de la Ciudadela; el cahadalso para el garrote cahia al lado de la horca por la parte de puesta nueva. Estaba cubierto con una negra bayeta que aumentaba el tétrico pavor que de si infunde aquel suplico. En la horca se veian colgados quatro cordeles.

Pararem de nou a Sabadell el proper dimecres 2 d'abril. On? A la Cooperativa Abacus. Ens trobem allà.

dimecres, 26 de febrer del 2014

Crònica de la presentació de la novel·la a Savallà del Comtat

22 de febrer de 2014. Cafè del poble, Savallà del Comtat.

Presentació a Savallà del Comtat

El darrer dissabte (22 de febrer) varem fer la tercera parada on la Conca de Barberà acarona la Segarra. Savallà del Comtat ens acollí al cafè del poble per parlar de Tragí de secrets.

No havia de ser una estació més, ni una presentació com les demés. I no ho fou. Érem a una terra i davant d’una gent que va inspirar aspectes de la vida camperola que emmarca gran part de la trama del llibre, a més d’algun altre matís molt particular en algun personatge, i que un lector de la baixa Segarra, reconeixerà fàcilment. D’altra banda, com no havia de ser imprescindible una parada allà, terra endins, on es troba, fins i tot, el racó que protagonitza la portada?

Amb aquests fantàstics condicionants previs, en Jordi Solé Camardons, de Voliana Edicions, reflexionà sobre l’actual descompensació en l’ús del català en la literatura entre autors i lectors, productors i consumidors, oferta i demanda. Després donà a conèixer la seva feina editorial més enllà de Tragí de secrets, i compartí alguna anècdota nascuda durant el procés de publicació de la novel·la.

Tragí de secretsLa conversa que va seguir, girà al voltant dels principals factors que havien incidit en la construcció de la novel·la, amanit amb un seguit de dades curioses lligades a la participació dels homes d’aquella contrada en batalles importants com la de Valls o la caiguda de Tarragona, sobre la reacció als contratemps que generaven els desertors i les seves quadrilles de bandits, o els esforços d’alguns pagesos per fer front a les despeses imposades pel conflicte. Tot això visualitzant uns mapes dibuixats per aquells anys, tan inexactes que resulten divertidament interessants.

En acabar, una bona estona gaudint de les observacions dels assistents, intercanviant comentaris i experiències, signant llibres...

I ara què? Doncs arrenquem de nou el tren de les presentacions a la recerca d’altres agosarats desitjosos de deixar-se sorprendre i s’atreveixin a conèixer Tragí de secrets. Tu series un d’ells?


La setmana vinent pararem a una nova estació: Llibreria Espai Literari, de Barcelona (divendres 7 de març).


diumenge, 16 de febrer del 2014

Crònica de la presentació de la novel·la a La Llar del Llibre

13 de febrer de 2014. Llibreria La Llar del Llibre, Sabadell.


El tren va començar a caminar pels volts de Nadal i ja ha fet dues parades. El passat dijous 13 de febrer, a l'andana de la segona estació esperaven els agosarats que havien decidit atrevir-se a pujar a l'aventura de conèixer Tragí de secrets. En David Vila i Ros va conduir el tren en nom d'Òmnium Cultural, Plataforma per la Llengua i la CAL. L'estació: La Llar del Llibre de Sabadell.

Va ser la vesprada dels reptes. De seguida ens vam adonar que assoliríem el primer en veure com omplíem l'espai reservat per la Llar del Llibre. En la seva presentació, en David va llançar el segon, una crida als bojos que us atreviu a llegir literatura catalana, perquè us deixeu sorprendre per autors més desconeguts. Jo també crec que hi sortireu guanyant.

Després i durant gairebé una hora (o potser va ser menys? no ho sé, em va passar el temps volant), al ritme del sotragueig del tren, vam anar descobrint alguns dels factors que m'havien dut a escriure la novel·la. I, entre xiulet i xiulet, vam passejar plegats pels anys 1809 i 1810 en els quals s'ambienta Tragí de secrets, mentre esbrinàvem com era el Sabadell d'aleshores, què feia la seva gent, com vivia, què pensava, de què devia parlar, quines preocupacions tindrien...

Cap al final va arribar el tercer repte dirigit especialment als lectors de Tragí de secrets: si tu també t'hi has atrevit, no et ve de gust que compartim una tertúlia al voltant de la novel·la perquè puguis preguntar allò que t'ha passat pel cap mentre la llegies, aquella curiositat que encara se't menja per dins, o els coms i els perquès que et flotaven pel pensament mentre passaves pàgina? La farem el proper mes de maig.

En acabar, encara hi va haver temps per a intercanviar alguns comentaris, regalar-nos salutacions i bons desitjos, signar alguns llibres i atendre una entrevista. Una diada rodona.

Vols saber com ho van veure d'altres? Mira aquests enllaços: iSabadell, Voliana Edicions, Òmnium Cultural, David Vila i Ros.


I ara, camí a la propera estació: Savallà del Comtat.


dissabte, 8 de febrer del 2014

Crònica de la presentació de la novel·la a CBS

30 de gener de 2014. Edifici Corporatiu CBS, Sant Cugat del Vallès.


Sempre s’ha dit que no hi ha res com una trobada amb els amics per a passar una bona estona. Ho vaig constatar el passat dijous 30 de gener quan ens vam reunir una cinquantena d’amics per a parlar de la meva novel·la Tragí de secrets. I m’agrada referir-m’hi com una “reunió” d’”amics” per “parlar”, perquè realment és allò en què es va convertir la presentació del llibre al centre corporatiu de Banc Sabadell, a Sant Cugat del Vallès.

L’acte el va presentar en David Vila i Ros, amic, company, escriptor i dinamitzador lingüístic, entre un munt d’altes catalogacions que li escaurien igualment de bé. Va encetar recordant quan li vaig demanar la seva opinió sobre l'esborrany d'una novel·la ambientada en la Guerra del Francès, Tragí de secrets, i l'empenta amb què em va ficar de cap en tot aquesta aventura. I de seguida va passar a destacar-nos la dificultat actual de normalitzar el consum del català entre uns lectors que encara prioritzen els llibres en castellà malgrat l’àmplia oferta existent en la nostra llengua.

La presentació per part meva, l’afortunat amic-autor, va resultar prou fàcil. Era una ocasió immillorable per compartir amb els altres amics la meva experiència (o inexperiència) en el procés de creació d’aquesta primera novel·la, i tafanejar en algunes curiositats, sovint força desconegudes alhora que simpàtiques, descobertes durant la recerca d’informació sobre fets, personatges, indrets, costums i sentiments d'aquells anys. Va ser com fer una passejada conjunta per la Barcelona i el Sabadell del 1800.

En fi, reconec que fou tot un plaer que es confirmà en el torn de preguntes, i que em vaig endur com a record de la presentació, enormement satisfet.


La propera estació: La Llar del Llibre a Sabadell (dijous 13 de febrer).

dilluns, 2 de desembre del 2013

Perquè em ve molt de gust

"Com és que...?" és la fórmula que porto escoltant més vegades des que em vaig decidir a publicar Tragí de secrets. Com és que has escrit aquest llibre? Com és que publiques aquesta novel·la? Com és que t'has atrevit amb una novel·la històrica ambientada en la guerra del francès? Com és que surt precisament ara?

Aquests "Com és que...?" i d'altres m'acompanyen en tot el procés, i ho trobo lògic. De fet, jo mateix me n'he fet unes quantes, d'aquestes preguntes, i a hores d'ara, encara m'ho qüestiono. En qualsevol cas, totes les respostes es poden resumir en una de molt concreta: perquè em ve de gust.


Em va venir molt de gust escriure un llibre on abocar una afició fins ara molt personal, i esmerçar-me en aconseguir transmetre sensacions, pensaments, idees, imatges, sentiments i emocions.


Em ve molt de gust publicar la novel·la per compartir amb vosaltres el resultat d'un llarg esforç, empès pels ànims de la família i d'algun agosarat amic malgrat sigui un gènere de sortida complicada, sobretot si no t'has fet un nom.


Em venia molt de gust remenar dins uns anys intensos de lluita contra una ocupació, la francesa, i ressaltar com la necessitat de protegir el que és d'un, pot doblegar la resistència més perseverant.


Em ve molt de gust que la publicació d'aquest llibre coincideixi en un moment en el qual la cultura catalana i la història de Catalunya estan en boca de tanta gent, amb tots els matisos i punts de vista que hi ha.


En fi, perquè em ve molt i molt de gust fer-te partícip d'una experiència que estic vivint amb tant, tant de gust que jo em sento incapaç de pair-ho tot sol, ni em ve de gust fer-ho. T'atreveixes a participar tu també? T'hi convido. Llegeix Tragí de secrets i digues què et sembla, així ho viurem plegats. Per què? Només perquè et vingui de gust. A mi me'n ve.


     Bona lectura!